La llengua catalana, en tant que articula la nostra manera d’entendre i d’interpretar el món, és el patrimoni que millor defineix la nostra existència com a poble i, per tant, n’és l’element més preuat. Actualment, d’ençà de l’anomenada transició democràtica, la llengua catalana es troba més desprotegida i discriminada que mai. Lluny encara d’aconseguir la seva normalització, les eines que l’havien de portar a tal objectiu han estat retallades, ignorades o simplement abolides de manera deliberada i sistemàtica pels estats espanyol i francès. Aquest fet no és nou. Espanya i França practiquen la uniformització i la imposició lingüística des de fa segles i això té un nom: genocidi lingüístic o lingüicidi.
Mentre al País Valencià i les Illes els governs autonòmics del PP combaten frontalment la normalització i els drets dels catalanoparlants, al Principat els atacs més recents al català s’han materialitzat de manera flagrant en la sentència del Tribunal Constitucional (juny del 2010) contra l’Estatut, que dicta que el català ja no pot considerar-se llengua d’ús preferent al propi territori. La sentència del Tribunal Constitucional és el tret de gràcia que impedeix que el català, llengua amb 13.5 milions de parlants arreu del món i novena llengua més parlada a Europa, es pugui desenvolupar amb la mateixa normalitat que altres idiomes europeus, com per exemple, el suec, l’eslovè o el portuguès, que gaudeixen de l’ estatus d’ésser llengües oficials a la Unió Europea i compten amb menys nombre de parlants que el català.
Si, com dèiem, el tret de gràcia ha estat la sentència del Tribunal Constitucional les bales són les sentències del Tribunal Suprem (desembre del 2010), reblades amb la recent interlocutòria del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que ordenen posar fi a quasi trenta anys d’immersió lingüística, un model que al llarg dels anys ha rebut el reconeixement internacional de la UNESCO i l’aval de la Unió Europea, entre altres organismes. Aquest model s’ha considerat peça bàsica i irrenunciable per a la recuperació de la llengua catalana i per al manteniment de la cohesió social en un país on l’arribada de la immigració ha estat –i és encara– massiva.
Com a resultat d’aquestes sentències s’ha arribat a una situació en què la superioritat jurídica del castellà sobre el català ha quedat clarament confirmada i reforçada. Lamentablement, la resposta del nostre Govern a aquests atacs ha estat molt feble com ho demostra el fet que el proppassat 20 de setembre, la Mesa del Parlament de Catalunya, integrada per Convergència i Unió (CiU), Partit Socialista de Catalunya (PSC) i Partit Popular (PP), rebutgés -incomprensiblement i per unanimitat- la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) presentada per “Salvem l’Escola en Català”. Aquest esdeveniment, no cal dir-ho, pot tenir l’efecte d’impedir el debat i la participació ciutadana en la defensa de la immersió lingüística tal com l’hem coneguda fins avui.
Aquestes sentències i l’experiència de tants anys d’entrebancs ens demostren que l’enfortiment i la normalització de la llengua catalana difícilment s’aconseguiran en el marc dels actuals estats ni tampoc amb les visions fragmentades i regionals que alguns fomenten vers el nostre fet lingüístic. Perquè dins aquest marc no es donen aquelles mínimes condicions que haurien de permetre la recuperació i l’extensió social de la nostra llengua, almenys en la dimensió de què normalment gaudeixen la majoria de les llengües que tenen darrere una estructura d’Estat. Per tant, mentre la nostra llengua i la nostra cultura pateixin aquesta discriminació, caldrà que treballem, tot plegats, per assolir els següents
OBJECTIUS:
- Aconseguir que el Govern de la Generalitat continuï aplicant la mateixa política d’immersió lingüística que ha fet fins avui dins l’educació, tot blindant jurídicament el català com a única llengua vehicular a l’ensenyament en front a les sentències -existents o futures- dels Tribunals Constitucional i Suprem.
- Exigir a la Generalitat de Catalunya que faci complir immediatament, amb contundència i en la seva integritat, les lleis i normes vigents en l’àrea de retolació i etiquetatge comercial de productes.
- Exigir al Govern de la Generalitat que procedeixi a la introducció immediata del decret que ha de regular les quotes de pantalla de cinema en català –almenys equiparant-les al castellà– a totes les sales cinematogràfiques de Catalunya.
- Conscienciar els catalanoparlants sobre la necessitat d’emprar la nostra llengua a tothora i en tot context, especialment en les noves tecnologies, ja que, en paraules del poeta basc Joxe Anton Artze, “no es perd una llengua perquè els qui no la saben no l’aprenen, sinó perquè els qui la saben no la parlen.”
- Implicar el màxim nombre de ciutadans, especialment els més joves, en una campanya d’activació d’actituds sociolingüístiques positives, en la línia de promoure l’ús quotidià i normalitzat del català entre els catalanoparlants, els castellanoparlants i els parlants d’altres llengües presents a casa nostra.
- Donar suport, de forma pública i entusiasta, a la ILP “Salvem l’Escola en Català” com a via més eficaç per fer ben visible la voluntat del poble de Catalunya de mantenir-se irrenunciablement fidels a la seva llengua nacional.
Per totes aquestes raons, exigim al Govern de Catalunya que no s’inhibeixi ni s’escapoleixi de la seva responsabilitat a l’hora d’assumir el rol protagonista que li pertoca en l’assoliment d’aquests objectius. El Govern no pot continuar eludint aquesta responsabilitat, abandonant el treball per la defensa i reivindicació de la nostra llengua en mans d’entitats privades, moltes de les quals han de fer mans i mànigues per a cobrir les seves despeses i mantenir la seva vital activitat. Tot això mentre veiem com Espanya no defalleix en l’atac constant i en tots els fronts a la nostra llengua.
Davant aquesta situació, ni la crisi ni les retallades –unes retallades que no caldria fer si l’Estat espanyol no ens espoliés cada any 22.000 milions d’euros– no poden justificar la desatenció del nostre Govern al català, llengua que ara mateix corre un greu perill de marginalització i desaparició. Cal rehabilitar-la com a gran eix vertebrador de la nostra identitat i de la nostra cohesió com a poble.
